La derrota d’Andorra per 1-0 contra Anglaterra aquest dissabte a la tercera ronda del Grup K de les Fases de Classificació Europees per al Mundial del 2026 podria passar fàcilment desapercebuda entre els resultats de la jornada. Però per a aquells que van seguir els 90 minuts amb detall, el partit va explicar una història diferent: la d’un equip tècnicament limitat, però que va mostrar una notable consistència defensiva contra una de les potències del futbol mundial.
Andorra va entrar al camp amb un pla clar: sobreviure. Sense jugadors que juguessin a la màxima categoria, l’equip va adoptar una estructura extremadament compacta, amb cinc defenses ben posicionats, recolzats per una línia de quatre migcampistes que prioritzaven el bloqueig de les zones creatives angleses. L’objectiu era simple —i ambiciós per la mida de l’equip—: mantenir l’equip de Thomas Tuchel allunyat de la porteria. I durant 49 minuts, aquell pla va funcionar amb una precisió gairebé quirúrgica.
Durant la primera part, Anglaterra va tenir el 78% de possessió, però només va crear un xut perillós. Això va ser degut en gran part a l’excel·lent comportament posicional d’Andorra, que va mantenir les línies tancades, va forçar errors de passada i va obligar el rival a recórrer a centrades i xuts de llarga distància. No va ser un futbol bonic de veure, però des del punt de vista tàctic va ser una tasca de contenció exemplar.
A la segona part, l’estructura defensiva d’Andorra finalment va cedir. Després d’una ràpida jugada per l’esquerra, Madueke va centrar ras i Harry Kane va aparèixer entre els defenses per marcar l’únic gol del partit. La jugada va posar de manifest una de les poques mancances d’atenció de la defensa andorrana, que fins aquell moment havia neutralitzat completament el número 9. Fins i tot després del gol, l’Andorra va mantenir la compostura, evitant qualsevol desorganització o desànim visible.
Thomas Tuchel, conegut per les seves elaborades idees d’atac, va sortir del camp visiblement frustrat. En les entrevistes posteriors al partit, l’entrenador va criticar la manca d’intensitat i serietat de l’equip anglès. I amb raó: fins i tot amb noms importants a la plantilla, Anglaterra va ser ineficaç contra una defensa ben entrenada i mentalment concentrada. La frustració anglesa, però, també s’ha d’atribuir al mèrit d’Andorra, que va demostrar com l’aplicació tàctica pot minimitzar les desigualtats tècniques.
El que fa que aquesta actuació sigui encara més rellevant és el context històric. Andorra sol ser presa fàcil en els partits contra equips d’elit, acumulant derrotes contundents i actuacions desorganitzades. Contra Anglaterra, però, hi va haver un salt visible en maduresa. L’entrenador Koldo Álvarez sembla haver trobat una identitat de joc més realista i competitiva, basada en la disciplina, la compacitat i el sacrifici col·lectiu.
Això sí, el futbol andorrà encara és limitat. L’equip pràcticament no va atacar, només va xutar una vegada al partit i va tenir dificultats fins i tot per superar la línia del mig del camp amb la pilota controlada. Però el futbol modern ha valorat cada cop més l’equilibri i l’organització. I en aquest aspecte, Andorra va fer un pas important cap a l’evolució. En comptes de ser només un personatge secundari passiu, es va mostrar capaç de pertorbar, frustrar i, per què no, ensenyar alguna cosa als adults.
En resum, el resultat era previsible, però l’actuació no. Si continuen per aquest camí, Andorra podria, qui sap, aspirar a resultats més competitius contra rivals de la segona divisió europea. I, més important que la puntuació, és la lliçó apresa: l’organització i l’esforç col·lectiu continuen sent les armes més importants per a aquells que busquen créixer en l’escena internacional.
